L'educació en contínua evolució

  Gràcies al coneixement que he adquirit a través de fonts diverses (pares i altres persones de la mateixa època, reportatges sobre educació, la meva pròpia experiència, literatura específica, etc.), em trobo en la posició d’afirmar que l’educació a Espanya a dia d’avui no és la mateixa que imperava en el passat i que, cap de les dues, compleixen encara els requisits que s’exigeixen a la tasca educativa per als temps futurs. 

  Per començar, trobo interessant plantejar-se quin és el motor d’aquests canvis. En la meva opinió, els canvis que ha viscut i que viu l’educació tenen una explicació multifactorial (canvis socials, diversitat de l’alumnat, aparició de les TIC, rol de les famílies, etc.), però estic totalment d’acord amb Zabala i Arnau (2007) en què l’educació està substancialment condicionada per les finalitats per la qual ha estat concebuda i que aquestes han canviat amb el pas del temps. Així doncs, l’educació abandona l’antiquada finalitat de formar persones capaces d’acumular i reproduir coneixement per la de formar persones capaces de respondre davant els problemes de la vida quotidiana (formació integral). Aquesta és una premissa acceptada des de fa uns anys per tots els òrgans internacionals que tenen competència en matèria d’educació. I de fet, es tradueix en la legislació educativa dels molts països, tals com Espanya, en el desenvolupament d’un sistema educatiu per competències bàsiques. Les competències bàsiques tenen el seu origen en l’ Informe de la Unesco titulat La educación encierra un tesoro (1996), conegut amb el sobrenom d’Informe Delors. Concretament, sorgeixen arran dels quatre pilars que estableix l’informe per a una educació que podria seguir desenvolupant-se durant tota la vida: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a ser i aprendre a conviure. Tot i l’avanç que suposa la inclusió de les competències bàsiques, és interessant destacar un article redactat per l’associació Concejo Educativo de Castilla y León (Las competencias básicas en el currículo ofical: ¿interés, peligro o irrelevancia?), en el qual s’exposen alguns aspectes problemàtics identificats a partir de l’anàlisi de com aquestes competències es plasmen realment en la legislació oficial espanyola. 

  A continuació, també em sembla important tractar alguns dels canvis més significatius que ha viscut l’educació en els darrers anys. Són molts els aspectes que es podrien comentar en aquest apartat, però m’agradaria destacar-ne tres. 

  En primer lloc, s’abandona la figura de professor com a única persona dipositària de coneixement i que té la funció d’ensenyar/instruir els seus alumnes en unes matèries concretes. I apareix la figura d’educador, que té la funció de formar persones i de contribuir a la construcció de coneixement per part dels alumnes a partir dels coneixements previs. 

  En segon lloc, l’alumnat deixa de ser concebut com un conjunt homogeni, amb unes mateixes capacitats i habilitats, que ha d’assolir uns mateixos objectius per tenir èxit en la seva formació. Ara, es contempla la diversitat dins l’aula i es treballa per a potenciar al màxim cada alumne a partir de les seves característiques intrínseques. 

  I en tercer lloc, canvien la metodologia i els recursos que s’utilitzen. Desapareix la idea de classes magistrals, amb el professor explicant i els alumnes escoltant i apuntant. I es desenvolupen metodologies innovadores i variades que impliquen la participació de l’alumnat, les experiències directes, l’aplicació pràctica i funcional dels coneixements, la incorporació de les noves tecnologies, etc. Així mateix, el llibre de text deixa de ser considerat com l’únic recurs per ser considerat com un recurs més entre una gran varietat de recursos de diferents tipologies. 

  Per a complementar aquest apartat de canvis que ha viscut l’educació, teniu a continuació una presentació de 3 fotografies de creació pròpia. La primera i la segona representen la dualitat aprenentatge teòric versus experiència directa. Mentre que la tercera representa la dualitat alumnat homogeni versus atenció a la diversitat.

 

  Finalment, m’agradaria comentar que arran de les lectures sobre el tema que hem tractat, de sobte, se m’ha fet molt evident que jo mateixa sóc fruit d’un sistema educatiu relativament antiquat, que m’ha ensenyat simplement a memoritzar coneixements i aprendre’ls a reproduir. No és que no ho sabés en certa manera, però ara és com si pogués acabar de lligar caps i tancar un cercle de reflexió. Si bé em considero una persona prou competent en la seva vessant com a estudiant, crec que el temps de la meva vida que he invertit en educació no m’ha estat suficientment profitós com per convertir-me en una persona prou competent a l’hora de posar en pràctica els coneixements adquirits en una tasca laboral. La sensació de temps perdut m’entristeix i definitivament em porta a apostar per una educació realment útil per a la vida en els seus diferents aspectes per a que errors d’aquest tipus deixin de repetir-se. 

 Bibliografia 

 Zabala A. i Arnau L. (2007). 11 ideas clave. Cómo aprendre y enseñar competencias (1ª ed.). Barcelona: Editorial Graó. 

Cocejo Educativo de Castilla y León. (2012). Las competencias básicas en el currículo oficial: ¿interés, peligro... o irrelevancia?. Recuperat 10 d’octubre de 2012 des de http://www.concejoeducativo.org/article.php?id_article=218 

CEIDE (Centro de Estudios sobre Innovación y Dinámicas Educativas). (2012). Aprender a pensar. Repensar la educación. Aprendiendo a pensar en la escuela. Recuperat 11 d’octubre de 2012 des de http://enlaescuela.aprenderapensar.net/2010/03/23/el-origen-de-las-competencias-basicas/